Se impone, más que nunca, el rigor crítico para desvelar falsas legitimaciones, los nexos artificiales que se establecen entre pasado y presente. Por lo pronto, se trata de penetrar en las entrañas de la construcción de los mitos. Estos nacen y mueren en función de lógicas históricas e ideológicas. La misión del historiador es separar el grano de la cizaña. Los mitos no deben ser otra cosa que objetos históricos en sí mismos examinados bajo el prisma de la razón y desde la exigencia de la honestidad. Se trata de demostrar su relativismo histórico, la multiplicidad de lecturas funcionales que ofrecen a lo largo del tiempo y en función de la identidad de sus intérpretes.

Ricardo García Cárcel en La herencia del pasado. Premio Nacional de Historia (2012)

... nuestro destino era PRESTAR ATENCIÓN Y DESCANSAR en cada una de las minúsculas revelaciones que se habían ido abriendo a nuestro paso; cada una de las cuales, a su vez, nos aconsejaba no buscar ningún destino, ni mucho menos un destino feliz. Sólo de ese modo se lucha contra la asfixia y la angustia del tiempo y del dueño de la cortinilla; prestando atención a lo que se ENCUENTRA, y no a lo que se BUSCA.

Félix de Azúa en Historia de un idiota contada por él mismo (1986)

Cuando el saber se especializa, crece el volumen total de la cultura. Ésta es la ilusión y consuelo de los especialistas. ¡Lo que sabemos entre todos! Oh, eso es lo que no sabe nadie!

Antonio Machado en Juan de Mairena (1936)

History has many cunning passages, contrived corridors
And issues, deceives with whispering ambitions,
Guides us by vanities

T. S. Eliot en Gerontion (1920)


miércoles, 9 de mayo de 2012

Algunes apreciacions sobre el Consell de l'Estudiantat i les protestes més recents

Escric aquestes línies per aportar el meu punt de vista sobre una qüestió que afecta a tots els estudiants i que en aquestos dies ha generat vives discussions: el paper del Consell de l'Estudiantat de la Universitat de Lleida en les protestes que han tingut lloc en els darrers mesos. Abans que res, vull deixar clar que tot el que aquí dic ho faig a títol personal. La meva intenció és proporcionar una reflexió una mica més elaborada que els típics monòlegs que es fan a les reunions. Els arguments aquí expressats espero que serveixin per a la reflexió de tots aquells preocupats pel funcionament de la universitat.
El Consell de l'Estudiantat de la Universitat de Lleida (CEUdL) ha estat durament criticat, amb raó en algunes ocasions, i amb menys en altres. ¿Però, tenim clar que és el CEUdL? Aquest organisme fa la funció de representar als alumnes davant de tots els estaments de la institució universitària. Els seus membres són triats en unes eleccions en les que tots els estudiants tenien el dret tant de votar com de formar candidatura. Els darrers comicis es van celebrar al desembre del 2010, i al fer-se cada 2 anys, al desembre d'enguany es tornaran a fer. Hi ha un consell central, des d'on es tracta amb el rectorat, i un per cada facultat o centre. El central coordina i tramita les qüestions que superen les competències dels consells de facultat, però aquestos poden operar amb plena independència.
Fins aquí una mínima introducció. Com tots sabem, des de que ha començat la crisi estem vivint un procés de setge a l'Estat de benestar, en el que en nom de la competitivitat i del creixement es sacrifiquen drets que han costat anys de lluita al carrer i als despatxos. Es bastant esfereïdor constatar com les premisses bàsiques que feien de la societat europea una de les més dignes pels seus ciutadans estan contínuament sota atac. La universitat no queda al marge de tot això, i amb la excusa de la crisi, s'està duent a terme una veritable "contrareforma" neolliberal que només aconsegueix ficar a  tothom en contra, des dels rectors fins al PAS.
Per això, quan les mesures preses des del govern de la Generalitat i l'Estat amenacen seriosament l'autonomia i la integritat de la universitat pública, és normal que els estudiants surtin a manifestar-se. A tot l'Estat espanyol s'han succeït manifestacions i tancades contra les darreres decisions del ministre Wert, en la que s'inclou una pujada de les taxes de més d'un 50%. Fins i tot, els seus mateixos assesors reconeixen que aquesta "teràpia de shock" és massa forta pel sistema universitari.
Mentre els polítics i rectors negocien a porta tancada per intentar arribar al delicat equilibri de forces entre les necessitats de cada universitat i les exigències dels governs de torn, la desconfiança i la frustració s'acumulen en els estudiants. Apareixen propostes reivindicatives de manera espontània. Sembla que novament, hi ha una voluntat general de passar de la queixa improductiva a l'acció política, capaç d'articular un moviment que surti al carrer, com va passar ja fa un any amb el 15M. Que es quedi en una manifestació d'uns pocs estudiants més o que pugui empènyer a tots els sectors de la societat que s'oposen a aquestes mesures i obligar al govern a canviar de rumb, depèn de com s'articuli la protesta.
A la nostra ciutat,  la coordinació d'aquest moviment de protesta d'estudiants ha estat més aviat fluixa. El CEUdL clarament ha fallat i només tiren endavant els consells de facultats o assemblees de manera independent. Des de fa un any, l'únic que s'ha fet des del central ha estat afegir-se a les convocatòries quan així s'ha convingut. Se l'ha acusat amb molta raó de no moure's el suficient. Ara bé, per qué ha estat així?
En primer lloc, s'ha d'assenyalar la manca d'iniciativa d'una gran majoria dels seus membres . Quan va tocar debatre quina posició s'hauria d'adoptar per la vaga general del 29F, un correu enviat des del central a una llista de 65 claustrals només varen respondre 7. Això significa que només un 10% dels representants triats a les eleccions veia necessari respondre a aquesta pregunta. La resta no van considerar oportú respondre o simplement havien decidit organitzar-se per la seva banda, com va succeir a les facultats de Lletres, Educació i Agrònoms. Com a mínim, constata la manca de confiança dels seus components en aquest organisme a l'hora d'organitzar moviments de reivindicació.
En segon lloc, el central ha seguit una dinàmica en que ha preferit centrar-se exclusivament en els temes més acadèmics i burocràtics i ha descuidat el malestar entre la població estudiantil. Al no canalitzar aquestes manifestacions i al cenyir-se a al àrid (però necessari) àmbit de la política universitària, ha deixat que els moviments de protesta passin per davant. S'organitzen assemblees espontànies que el CEUdL es veu obligat a seguir-les per darrere a corre-cuita.
En conseqüència, es perd la legitimitat i la credibilitat als ulls de la majoria dels estudiants, ja que es veu que la única manera de actuar és mitjançant les accions espontànies. Només queden dos opcions possibles: deixar que cada facultat vagi a la seva i que trobi la seva manera d'organitzar-se; o cedir la seva funció representativa en congregacions que es marginen voluntàriament del marc institucional. Les dues alternatives són nefastes ja que dificulten el diàleg amb les autoritats i obvien les vies de comunicació que ja existeixen entre facultats, fent que s'hagi de partir des de zero.
En aquest procés cal remarcar que l'apoliticisme del alumnat fa mal a totes les iniciatives, vinguin d'on vinguin i es comportin com es comportin. L'apoliticisme dels nostres dies es caracteritza per una visió hiperindividualitzada, que considera alié, inútil o simplement farragós tot allò que tingui a veure amb les responsabilitats i drets ciutadans. Aquest desinterès en la vida pública s'expressa de moltes maneres, però davant de situacions com aquesta sorgeix una mena de resignació que fa impossible l'aparició de qualsevol iniciativa organitzada. El gruix dels estudiants fa la seva vida i considera que la defensa dels seus estudis és una font innecessària de problemes ja que no es pot canviar res. A la població universitària es reprodueixen a escala conflictes que operen a un nivell més alt. Plataformes com la PUDUP o les assemblees "indignades" només fan que demostrar que molts ciutadans no es reconeixen en els mecanismes de negociació i diàleg que disposen. Una assemblea només es representa a sí mateixa, mentre que els estudiants votats tenen la legitimitat que atorguen unes eleccions legals. 
És molt preocupant comprovar com els representants legals dels estudiants no veuen en la aparició de assemblees com aquestes la destrucció de la seva credibilitat. Potser això significa que no es estàn pels interessos d'aquells a qui diuen representar, sinò pels seus propis o fins i tot pels del partit que actualment ens governa a Catalunya. Si no hi ha un canvi en la manera d'actuar del CEUdL, s'han de buscar alternatives per plantar cara a la "contrarevolució" dirigida des del poder que busca limitar el dret a la educació. Les facultats que han demostrat funcionar de manera independent (FCE, ETSEA i Lletres) potser haurien d'unir-se i anar coordinades. El CEUdL està compost pels estudiants que han volgut entrar. Si veiem que no s'està anant enlloc, potser arriba l'hora de canviar la seva política des de dins. En tot cas, serà una assignatura pendent que els nous estudiants que vinguin hauran de revisar.
A països com Canadà i Xile, el moviment estudiantil ha aconseguit fer baixar a les autoritats del seu pedestal i obligar-nos a negociar. Ens hem de plantejar en quina proporció i cap a on hem de dirigir la nostra força. El voluntarisme i la espontaneïtat són aliats que permeten guanyat petites batalles, però no s'ha de perdre de vista el desenvolupament general de la guerra. A les oficines del Ministerio de Educación i de la Generalitat, no tindran en compte la veu dels estudiants fins que no comencem a demostrar que hi ha contingut darrere de les pancartes i les consignes. Potser caldria anar professors, estudiants i PAS amb pas ferm i deixar ben clar que una altra universitat és possible.